BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

miércoles, 21 de marzo de 2012

6424.- MÁRIUS SAMPERE



Màrius Sampere (Barcelona, 1928), poeta. Con su primera recopilación, L'home i el límit, gana el premio Carles Riba del año 1963, pero el libro no se publica hasta el 1968.. Durante la década de los setenta y ochenta gana varios galardones como el Recull-Maria Ribas i Carreras de poesía o el Miquel de Palol, de Girona. A partir de la década de 1990 y principios del 2000 recibe el reconocimiento del público y de las instituciones a su trayectoria, con premios como el Crítica Serra d'Or por Subllum (2000), o el Premi de la Crítica, el Ciutat de Barcelona y el Nacional de Cultura por Les imminències (2002), la recopilación que le ha dado una mayor proyección pública.

Él nos dice: "No sé si es atrevido decirlo, pero la poesía no sirve para nada, y esto es la gran cosa que tiene la poesía. Una expansión, una meditación, un acto mágico. No sirve para nada, pero lo es todo. Es el contenido primero de la vida y aquello que le da la sal y la substancia."

Es socio de honor de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.





PRÓLOGO


Un día —o dos cielos, uno contra el otro—
salió el hombre, flaco y lírico,
con los brazos colgando y la frente irreversible,
del vaho y la infinita circunferencia. Llevaba
toda una piel por llenar, una guitarra
con las siete cuerdas del color, y la promesa
de volar más alto que los pájaros.


Su rostro, no obstante, liso como el agua quieta,
óvalo de hoja no atezada todavía
por ningún sol, sonreía
sin motivo humano, en una sola
e inmerecida dimensión, la raya
seguida del principio.


Apenas la hierba recibía
la pisada nueva
y le encontraba un sabor de lluvia fuerte.


Porque todo era uno: el hombre y la fruta,
el hombre y la nube, el hombre, siempre el hombre
incluido repentinamente y cualquier
conmoción del vidrio.


¡Oh repetida escena de mis ojos!, diría
el hombre, henchido de paisajes íntimos,
a sumisa claridad de la mujer
que un crepúsculo se le añadió por el busto,
como un nuevo racimo de barba
o aún más cielo azul o más pescado lánguido.


Y pensó. Y fuera y en su interior
el vaso de luz se enturbiaba y giraban en él
unos filamentos, las horas, el infusorio
de la diferencia, el pesado sedimento
de haber pensado ahora mismo, y por las puntas
de los dedos
sintió ya otro cuerpo: el límite.


L’home i el límit (1968)






PRÒLEG


Un dia --o dos cels, un contra l’altre--
va sortir l’home, prim i líric,
amb els braços penjants i el front irreversible,
del baf i la infinita circumferència. Duia
tota una pell per omplir, una guitarra
amb les set cordes dels colors, i la promesa
de volar més amunt que els ocells.


El seu rostre, però, llis com les aigües quietes,
oval de fulla no embrunida encara
per cap sol, somreia
sense motiu humà, en una sola
i immerescuda dimensió, la ratlla
seguida del principi.


Tot just l’herba rebia
el nou trepig
i li trobava un gust de pluja forta.


Perquè tot era u: l’home i la fruita,
l’home i el núvol, l’home, sempre l’home
sobtadament inclòs i qualsevol
commoció del vidre.


Oh, repetida escena dels meus ulls! diria
l’home, curull de paisatges íntims,
a la claror submisa de la dona
que un capaltard se li afegí pel bust,
com un nou gotim de barba
o encara més cel blau o més peix lànguid.


I pensà. I a fora i dintre seu
el got de llum s’enterbolia i hi giraven
uns filaments, les hores, l’infusori
de la diferència, el feixuc solatge
d’haver pensat ara mateix, i per les puntes
dels dits
sentí ja un altre cos: el límit.


L’home i el límit (1968)








Toda la palabra


Toda palabra, amigo, es teológica.
¿De que podríamos hablar
sino del alba que nos separa,
de la noche que nos reúne?


Árbitro de los dos únicos colores,
el amor es todo corazón y no tiene corazón:
¿si hablas de él, amigo, no hablas de él?
Y si no hablas, entonces, ¿de quién no hablas?


Y todavía, dulcemente abandonado
de ti mismo en la sombra,
si no es tuya la voz cuando enmudeces,
¿de quién es el silencio? ¿De qué monstruo
benigno, como un dios
reducido a palabra?


de L’ocell que udola, 1990










¿Por qué todo comienza?


¿Por qué todo comienza por el principio?
No tiene sentido. El tiempo
te hace la boca agua, muchacha. Así
resucita aquella estrella
muerta hace milenios
y, ¿lo ves?
ya se enciende,
ya no es mentira, ya
sé que las cosas no acaban
ni comienzan: se entrecruzan. Sí, ya sé
que vivir es intentarlo infinitas veces.


de Jerarquies, 2003


Versiones de Jonio González










Tota la paraula


Tota paraula, amic, és teològica.
¿De què podríem parlar més
que no fos de l'alba que ens separa,
de la nit que ens reuneix?


Àrbitre dels dos únics colors,
l'amor és tot cor i no té cor:
si parles d'ell, amic, no parles d'ell?
I si no en parles, llavors de qui no parles?


I, encara, dolçament abandonat
de tu mateix a l'ombra,
si no és teva la veu quan emmudeixes,
de qui és el silenci? ¿De quin monstre
benigne, com un déu
reduït a paraula?








Per què tot comença?


Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil•lennis
i, veus?
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.










El fred que tu dius, 1980-1985


Visió


"He estat a la cambra
que enlloc no figura,
on la mare, ja d'ambre,
em dava amb molta cura
bons consells d'ultratomba i confitura."










No us diré quasi res


"No us diré quasi res, sols una cosa:
tenia por, ningú no em feia cas;
llavors vaig cridar, mare!
Tot d'una em va venir com una nosa
i era el cor, el meu cor, i no sé pas
què fer-ne, que no para."











Pensament còmic


"Aquesta nit haurem d'encendre un ciri
perquè s'hi vegi bé el pobre astronauta,
ocell esgarriat
dalt l'infinit:


l'espai-temps és un cec en el martiri
de sentir sempre més la vella flauta
del dimoni amagat
a sota el llit."












Pròleg


"Sols un lleuger, deshabitat perfum
d'albada amb aigües per a despertar,
i el son ja és terra i la terra es fa
insomni petri, vet aquí el volum.


Aparegut de mi, sense resum
al pensament, estigmes a la mà,
truco -no te'n recordes?- a l'envà
que em guarda dona conservada amb llum.


I llavors m'investeixo d'espectacle,
prenc amb els llavis fosos un bocí
de cervell fresc, quasi sortit d'estable,


sento un gust de paraula sense dir,
em llanço, caçador, cap a la fi
i excito l'interès d'un vell diable."





No hay comentarios: