BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

miércoles, 20 de junio de 2012

7136.- PONÇ PONS

  

Ponç Pons (Menorca, 1956) Fue un lector precoz. A los diez años empezó a escribir poemas y descubrió que el único destino vivible era la literatura. “Illòman” declarado que se considera “menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos” (menorquín hasta la médula) y afirma “Ser menorquí és ser estranger pertot/ Ser menorquí és una malaltia” (ser menorquín es ser extranjero / Ser menorquín es una enfermedad), confiesa que escribe para un lector invisible que tiene las facciones mezcladas de todos los autores que ama (Pessoa, Quasimodo, Seferis...).

Su obra, llena de referencias culturales y reflexiones ecolingüísticas, ha ganado prestigiosos premios y lo ha convertido en uno de los poetas más importantes de las Baleares. Admirador de Spinoza, vive apartado del mundo literario, repartiendo su tiempo entre la enseñanza (es catedrático de literatura), la dedicación a la familia, la pasión por la poesía como forma de conocimiento y el retiro al campo en la cabaña de un lugar que se llama “Sa Figuera Verda”. Escribe a mano y de noche.

Es socio de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Poesía

La extensa obra lírica de Ponç Pons se pude dividir en tres períodos. El primero, 1978 y 1988, que se pude apreciar el proceso de iniciación y formación del poeta y la confirmación de su vocación y su voz. El segundo, 1989 y 1997, es donde se sitúa el gran compromiso que el autor Ponç Pons mantiene con la poesía, y la impresionante madurez del artista. El tercer período y último, 1998 hasta la actualidad, se caracteriza por el abandono del culturalismo y el principio de una poesía que se nutre de la vida moral del poeta.
Aquí encontramos sus principales obras:
Al Marge. Palma de Mallorca: Ed. Moll, 1983.
Lira de Bova. Manacor: Colección Tià de Sa Real, 1987.
Desert encès. Barcelona: Quaderns Crema, 1989.
On s'acaba el sender. Barcelona: Ed. 62, 1995.
Estigma. Barcelona: Ed. 62, 1995.
El salobre. Barcelona: Proa, 1997.
Abissínia. Barcelona: Columna, 1999.
Pessoanes. Alzira: Bromera, 2003.
Nura. Barcelona. Quaderns Crema, 2006.

Narrativa
Vora un balcó sota un mar inaudible. Palma de Mallorca: Moll, 1981.
Cor de pàgina esbrellada. Maó. Editorial Althor: 1984. edición revisada. Palma de Mallorca, Cofuc: 2007.

Teatro
Lokus. Pollença: Gall Editor, 2009.
[editar]Narrativa infantil y juvenil
El drac Basili. Palma de Mallorca: Moll, 1992.
Miquelet el futbolista. Palma de Mallorca: Moll, 1992.
Memorial de Tabarka. Barcelona: Cruïlla, 1993.
Entre el cel i la terra. Barcelona: La Galera, 1993.
El vampiret Draculet. Barcelona: Cruïlla, 1994.
El rei negre. Barcelona: La Galera, 2002.

Dietarios
Dil·latari. Barcelona. Cuadernos Crema, 2005.

Traducciones
Quatre poetes portuguesos. Palma de Mallorca. Universitat de les Illes Balears, 1989.
Sophia de Mello Breyner Andresen. Antologia poètica. Palma de Mallorca. Lleonard Muntaner, editor, 2003.
Salvatore Quasimodo. Dia rere dia. Barcelona. Jardins de Samarcanda, 2005.

Principales premios literarios
Cavall Verd de Traducció Poètica, 1989: Quatre poetes portuguesos.
Ciudad de Palma, Joan Alcover, 1995: On s'acaba el sender.
Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona, 1996.
Premio de la Crítica Josep Maria Llompart, 1995: Estigma.
Guillem Cifre de Colonya, 1995: Entre el cel i la terra.
Carles Riba, 1996: El salobre.
Viola d'Or als Jocs Florals, 2002: Nura.
Alfonso el Magnánimo, 2004: Pessoanes.
Premio de la Crítica de la Asociación de Escritores en Lengua Catalana, 2004: Pessoanes.
Premio Ramon Llull, 2007.
Premio Nacional de la Crítica Catalana, 2007: Nura.
Premio de la Crítica «Serra d'Or», 2007: Nura.




«Prefiero yo, solitario, ser en la isla una isla». Resulta imposible disociar la poesía de Pons de su excepcional arraigo a una tierra y un paisaje —los pinares y calas menorquines— cuya degradación a cargo del turismo masivo es la causa de que esta escritura busque revestirlos con el aura mítica de lo que es perfecto pero irrecuperable. Una insularidad asumida con la deliberación que el verso citado atestigua ha abocado siempre a Pons a pretextos necesariamente ligados a ese espacio en peligro, pero lo sorprendente es la gama amplísima de expedientes estilísticos por los que ha sabido invocar dicha localidad desde el poema… [Fragmento de Que van a dar a la mar (ed. P. Ballart y J. Julià), Palma, Lleonard Muntaner (En prensa)].









EREMITARIO


Entre vigas y cal,
polvo, velas y azur,
la ventana es un puerto,
constelado infinito,
donde, mudo y callado,
voy surcando el espacio.


Entre libros, sitiado
por el ruido del mundo,
rapado y en ayunas,
repleto de palabras,
con ellas me obsesiono,
garabateo en ellas,
piedra dura, el estilo.


Consagrado a buscar,
retirado, el sentido
de hacer versos, me entrego
entre notas y apuntes,
a entender, expectante,
los silencios de Wittgenstein.


Estigma (1995)








EREMITARI  


Entre bigues i calç,
pols espelmes i atzur,
la finestra és un port
constel·lat d’infinit
d’on callat i nocturn
vaig solcant l’univers.


Entre llibres, setjat
pel renou xorc del món,
cap rapat i dejú,
ple de mots, obsedit
amb els mots i abocat
sobre els mots gravateig,
pedra dura, l’estil.


Consagrat a cercar,
retirat, el sentit
de fer versos, m’entrec,
ple de notes i apunts,
a comprendre, expectant,
els silencis de Wittgenstein.


Estigma (1995)












TRISTIA


Al darrer món de Tomis,
cobert de terra estranya,
en una tomba ignota
que el vent salí colpeja,
potser visquis encara
en el record d'antigues,
enamorades dones
i et cantin vells poetes
com jo mateix que, líric,
madur, pausat, els versos
i plany dolgut, romànic,
la nostra vida incerta.
El temps, que tot ho esfondra,
solida el teu prestigi
i fa el teu nom de mestre
per sempre inesborrable.
Però ja clàssic, mite,
amant d'amor, ni el sexe
perdura i és inútil,
llorer marcit, la fama.
Tots som llavor d'oblit.
El celistre que corca
quaderns, carpetes, llibres,
ho amara tot de sal.
Ser feliç és un plagi,
escriure un deure amarg.
No vivim, les paraules
ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d'una pàgina.
Naufragam en gargots.
A l'Olimp, pura ossera
de castanyers i núvols
que el càlid sol grec besa,
els déus també s'han mort.
Tot és fum i no hi queda
ja res etern, Ovidi.








CALA'S MORTS


Llueve sobre mi infancia
Octavio Paz


I


Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja
Rere aquest nus al coll s'amuntega la infància
No viurem ja mai més els hiverns crus de l'illa
Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus
Ara el temps esburbat presagia eixorquesa
I un retorna feliç als versos dalt sa cambra
Corríem pels hortals d'espessa fruita lliures
Jugàvem a foners per camps sembrats de cards
No sabíem alegres que fóssim tan pobres
El sexe no era encara afronta ni pecat
Les vetllades s'omplien de contes i mites
El vent sencelistrava al cor ple de bondat




II


Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats
Ens vestíem de llum a les platges ardents
Amb sorra esmerilàvem gregament el cos
La sal creixia als patis verds sota el raïm
No sabíem que el món existia i que enllà
De les costes de l'illa hi hagués altres déus
Un vell atles romput em va obrir tots els ports
Vaig llegir l'Odissea entre mates i pins
On són ara els senders desvirgats de Son Bou
O els tendals de canyís vora els verds tamarells
Sobrevolen Addaia sornuts gavians
Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil








CALÇOBRE


Perquè escriure és també donar un sentit al món
I salvar del neguit un temps mortal absurd
Persever en la nit tot cercant fervent mots
Que emotius m'apuntalin fets versos la vida








PEDRES CREMADES


(fragments)


El cultiu de les lletres
no necessita del tracte mundanal.


Ningú no em sent entre l'immens boscatge,
però la blanca lluna m'il·lumina.


Wang Wei




Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.




Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.




Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.




Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.




Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.




Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.




Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.




En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!




Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.




Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.




Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.




Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.




Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.




Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.




Home de mots
insulars despentin
amorós la gramàtica.









No hay comentarios: