BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

jueves, 28 de junio de 2012

7311.- CARLES FAGES DE CLIMENT


Carles Fages de Climent (Figueras, España, 1902 - 1968) escritor, poeta y periodista ampurdanés, nació en Figueras el 16 de mayo de 1902. En el instituto Ramón Muntaner de Figueras, coincide con Salvador Dalí, dando inicio a una amistad que se mantendrá toda la vida. Obtiene el doctorado en lenguas clásicas por la Universidad de Barcelona (con una tesis sobre el paisaje en la poesía de Homero), y posteriormente inicia una fecunda actividad literaria, centrada principalmente en la poesía. Como poeta consigue la Flor Natural de los Juegos Florales de Gerona, Mallorca, Barcelona y Sant Sadurní d'Anoia, entre otros. Colaboró también con diferentes diarios y revistas (La Vanguardia, Diario de Barcelona, Telestel, etc.).

Fages de Climent contribuyó a la mitificación literaria de su comarca nativa tomando el Ampurdán, la tramontana y su gente como temática básica de una múltiple producción literaria (poesía, prosa, teatro y periodismo). Así, creó literariamente personajes como el Sabater d'Ordis - equiparable, según Eugeni d'Ors, al Quijote de Cervantes - y contribuyó de una manera decisiva a conferir determinadas atribuciones a ciertos pueblos de la comarca (Llers, tierra de brujas; Vila-sacra, capital del mundo). Su gran interés por la pintura le hizo relacionarse y establecer colaboraciones con diferentes artistas, entre ellos con Salvador Dalí.

Fages y Dalí

La relación con su amigo y compañero de escuela, Salvador Dalí, propició que ambos colaborasen en varios proyectos. Les bruixes de Llers (1924) y "La balada del sabater d'Ordis" (1954) -prologado por Eugeni d'Ors y cuyo epílogo fue escrito por el propio Dalí - cuentan con ilustraciones dalinianas. Dalí y Fages trabajaron juntos de nuevo en "el triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí", con ocasión del homenaje que la ciudad de Figueras tributó, en 1961, a Salvador Dalí. Fages puso los versos y Dalí, los dibujos que los acompañan, hechos en un único cartón y, según el poeta, en una sola noche. El texto es una biografía poética del pintor y las ilustraciones constituyen una síntesis genial de toda la simbología daliniana de la época. Así, aparecen los relojes blandos, las hormigas, el Angelus de Millet, el "Sabater d'Ordis" y algunos de los nombres de los principales referentes dalinianos, como Picasso o Gaudí.
Hay que mencionar también el cuadro "Crist de la tramuntana" (acuarela y tinta sobre papel, 1968) que se encuentra en el Teatre- Museu Dalí -realizado por Salvador Dalí en homenaje al poeta con motivo de su muerte, y que hace alusión a uno de los versos más conocidos de Fages, su "Oració al Crist de la Tramuntana":

Braços en creu damunt la pia fusta senyor empareu la closa i el sembrat doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat

(
Tú que del mundo eres omega y alfa, elige el verde exacto del momento Señor, modera el ímpetu del viento oro en la mies sea tu suave aliento y tibio beso en la segada alfalfa
-- traducción castellana libre del propio autor --)

Josep Pla sobre Fages

Josep Pla, dedica una buena parte del volumen 38 de su obra completa, "Escrits Empordanesos", a Fages de Climent, de quienes dice que " llevaba la literatura a la sangre". "Es un escritor del país, (...), literariamente geográfico, específicamente ampurdanés, (…) es un localista: a veces vulgar, a veces muy inteligente. Con un hombre así yo me entenderé siempre".
Pla, presta mucha atención a la relación personal que ataba Dalí y Fages. " En l'Empordà, tras tantas avalanchas, desbarajustes, subversiones y batacazos, han aparecido dos auténticos cavernícolas, como solía decirse en la época de la República: Dalí y Fages. Estos dos conservadores ampurdaneses han sido los espíritus más libres, más abiertos, menos cavernícolas que este país ha producido". "en Figueras (Fages) llegó a ser un hombre extremamente conocido y popular (...). Así como Dalí se ha hecho pintoresco él mismo, a Fages fue la ciudadanía la que lo convirtió en pintoresco".
Pla, por otra parte dice que "corría el rumor que fue Dalí quien sugirió a Fages la idea de escribir "El Somni de Cap de Creus. (...) Este poema debe ser lo único serio que se ha escrito hasta la fecha sobre el Cabo de Creus y su geografía, su historia y manera de vivir de la gente que conoce y pisa el país. No creo que a Dalí le costase demasiado esfuerzo impulsar a Fages a escribir este poema, porque no solamente Fages conocía estos lugares correctamente, sino porque conocía bien su fuerza poética". Fages, concluye Pla, "era el hombre exactamente adecuado para hacer el poema de Cap de Creus".
Josep Pla se refiere también a los célebres epigramas de Fages de Climent. "Tuvo el don del epigrama, que a mi modesto entender es una manera literaria excelsa. Escribió algunos maravillosos". " algunos son ofensivos, chabacanos, frívolos, de mal gusto; otros son perfectos, literariamente bien formados, admirables, que durarán tanto cómo pueden durar esta especie de historias humano-literarias". Escribió muchísimos, la mayoría no han sido publicados, pero su popularidad en l'Empordà se debió al boca-oreja. Fages tuvo una gran facilidad por improvisar epigramas y no hay clérigo, curial, burgués o político del Ampurdán a quien no dedicara alguno. "Es el poeta de la gente (...) los epigramas no son nada más que lo que dicen: sus triunfos (escasos) y sus miserias (múltiples). El hecho es que ha producido una literatura - hoy desconocida- que yo creo que es admirable". Para concluir esta referencia al escritor de Palafrugell, parece oportuno recordar el epigrama que Fages le dedicó y que, según la leyenda, emocionó al autor cuando se lo refirieron por primera vez:
Es tan bonic l’Empordà ample, esbatanat i llis que l’home que escriu mes pla ha pres el nom del pais

Los últimos años de su vida Fages los pasa lejos de Barcelona, en su Ampurdán natal, en la casa solariega de Climent, en Castellón de Ampurias. Murió en Figueras, el 8 de junio de 1968.
Su obra literaria abarca la poesía, la prosa y el teatro.

Obra

Prosa

Climent
Vilasacra Capital del Mòn
Anècdotes empordaneses (inédito)

Poesía

Les Bruixes de Llers
Tamarius i Roses
El Jutge està malalt
Sonets a María-Clara
El Sabater d´Ordis
Epigrames (Llibres I, II i III)
Emporium la de les tres muralles
El pintor d`esguards (inacabado)
Llibre de Sonets
Sonets dels Tres Reis
El Somni de Cap de Creus
Bestiari (inédito)
[editar]Teatro
El Bruel
La Dama d´Aragò



AI, DAMA DE QUERMANÇÓ, 
castell de Vilajuïga, 
un cavall i una cançó 
que el vent i la terra lliga! 

Diu que és filla de l'incest 
de Magaulí i la germana, 
nit d'escaig de l'any bixest, 
bramul de la tramuntana. 

Només l'han vista algun cop 
els trabucaires estrenus; 
quan travessa el pla a galop, 
els clergues diuen que és Venus. 

Del molí de l'Arbre Sec 
als trullols de Peralada, 
retruny al pas del seu brec 
i s'escolta la tonada: 

"Per no haver sabut un dia 
que el pa amb nous era millor, 
vaig perdre la senyoria 
del castell de Quermançó." 

De Bellcaire a Requesens, 
des de Roses a Navata, 
els molins li paguen cens, 
tots els rius li duen plata. 

La tenora arrenqui el plor, 
a cada costat un tible. 
Quan passa per Quermançó, 
el vent es torna irascible. 

La comtessa de Molins 
les tramuntanes empaita 
amb seguici d'assassins. 
L'Orlina toca la gaita. 

Tremoli el dubte d'un vers, 
arpegis, laments i fugues. 
Interludi de collverds 
i adagi de fredelugues. 

Posa brida a belfegor, 
calça l'esperó de plata; 
la segueixen per amor 
set bandits a salt de mata. 

la comtessa sap camins, 
coneix els guals de la Muga 
i cull a Pont de Molins 
clavells i matafaluga. 

L'amor d'home no li plau, 
que l'amor no li plau gaire. 
Només fora el comte Arnau 
cavaller adust pel seu aire. 

"Per no haver sabut un dia 
que el pa amb nous era millor, 
vaig perdre la senyoria 
del castell de Quermançó" 

L'esgarrinxa el parallamp 
i els cabells al vent s'ondula. 
Els abellots de l'eixam, 
morts, semblen grans de cugula. 

I giravolta el motiu 
amb l'ala lleu de la frase. 
Tot és fum, brasa i caliu: 
ja no vol convent ni casa. 

¿De quina color té l'ull? 
¿Per quina amor es trastoca? 
Alenada de cerfull, 
ull de menta i pit de roca. 

I els dies que no fa vent 
–que, per atzar, no són gaires– 
es tramunta al firmament 
com un estel de set caires. 

¿Qui sap on va i el que vol? 
Però el seu nom és Teresa. 
El vent esquinça el llençol 
com una fogaina estesa. 

(El cavaller Parsifal, 
que amb veu de baix diu la coda, 
passa amb el místic Graal 
devers Sant Pere de Roda). 

Visita el parent dispers 
de Darnius a l'Armentera, 
dues cosines a Llers, 
l'oncle a Palau-saverdera. 

Un bes per una cançó; 
té a cada mas un baladre, 
i a cada poble un baró, 
i a cada castell un lladre. 

¿Diu que ha fugit d'un convent? 
Els clergues saben que és bruixa; 
la revolada del vent 
la faldilla li afluixa. 

Els lladres de Quermançó 
per llur dama fan la capta. 
Ella se n'omple el sarró; 
no sap ningú on va el dissabte. 

Però vénen de Culips, 
on Odisseus tingué espluga, 
lamentables esgarips 
de la nimfa malastruga. 

El castell li fou petit, 
la plana li fou estreta; 
cap anell no duia al dit 
perquè hi volia un cometa. 

¿Quin pelatge té el cavall 
d'elèctrica carnadura? 
Amb el pinzell d'un buscall 
li retoca la pintura. 

Va saltant de bella nit, 
de puig en puig, la muntanya, 
bo i repassant el circuit 
de la barrera d'Espanya. 

Amb les ales del mussol 
mou els molins de la lluna 
rics d'alfàbrega i fajol, 
calamarsa que s'engruna. 

De Griselda du cinyell 
i la trena de Nausica; 
una esquerda de castell 
i un amor que no s'explica. 

I quan ha fet el seu torn 
centrant la circumferència 
al Far, llisca enmig del born 
i seu a la presidència. 

La comtessa de Molins 
diuen que és una gran dama: 
té una espluga de robins 
i un cavall, sepulcre i flama. 

Sigui folla, o si no ho és, 
ningú no en sap l'oradura. 
Un reialme per un bes, 
amb el llavi a la ventura. 

Un llindar que perd l'encaix 
d'una torre, i per l'esquerda, 
la cua del llangardaix 
mou una maragda verda. 

I la gent, esfereïda, 
escolta al vent la cançó 
de la cabra sebollida 
que bela enterrada en vida 
al castell de Quermançó. 

(Del llibre Les bruixes de Llers. Barcelona: 
Quaderns Crema, 2003, p. 93-98) 







L'anhel que el puny, ¿si el deia a la Codonya? 
Però la bruixa és morta ja fa temps: 
del seu casal en resta un munt de fems. 
Aixeca els ulls i albira una cigonya 

dins un parrac de núvols que escataina. 
Costes amunt, per esmolar el delit 
a contravent, s'aboca al gran ampit 
i es sent el pas lleuger com una daina. 

Anant-hi, lluca en cada cep que brosta 
una esperança de raïm novell 
prometedora de vi saure o güell 
oriflamat dels cirrus de la posta. 

Camí de Llers, terra de folls i bruixes, 
sota els sarments nuosos, grocs i prims, 
veu irisar la porpra dels gotims, 
perles d'albada i lligabosc de ruixes. 

Els tords responen el botet, i el mascle 
coll-roig darrere del collverd acut 
i el falcó gris salta veloç i astut 
enderiat delint la perdiu rascla. 

I en ser el dimecres, porxo de Quaresma, 
amb manllevat bastó, bombí i jaqué, 
beu, fa el tarlà, i a penes no es sosté: 
dins un taüt l'han passejat sense esma. 

Pel sabater tot l'any és carnestoltes! 
Ha sentit dir que els morts tenen l'ull cluc 
però a l'orella encara els nia el cuc, 
i és per això que els resen les absoltes. 

Sempre encerclat d'una inaudible orquestra, 
per Santa Creu sembla el senyor galant 
perquè a cada ull hi porta un diamant. 
L'Home dels Nassos és per Sant Silvestre. 

Té el gust solemne de les cerimònies: 
un temps va dur la vara d'agutzil. 
Trompetejava amb graciós estil. 
(Fou, als tretze anys, corneta a les colònies.) 

I ara és, en somnis, tell d'orba façana 
del cascavell de mil pardals curull 
i juga amb ells i plora i els acull 
amb gest sonor, com una greu campana. 

Té un cor de nois, arreu, que el precedia 
–eixam ardit d'alegres picarols–. 
Si el vent es para, el sabater, ell tan sols, 
sap escoltar la gerda melodia. 

Tan pobre fou, que carn ni peix no tasta. 
El vi és substància. El pa obligat pretext. 
L'astrologia, el blau llibre de text 
on els estels broden l'eterna embasta. 

Tan ric va ser, que no volia almoina, 
accepta el coure i fa d'argent refús 
i aquella canya d'or és com el fus 
que va trenant la seva vida en doina. 

Canya subtil que senyes la ventada, 
ceptre reial, diapasó del vent 
que al Canigó reculls els brins d'argent 
de la muntanya fresca i regalada. 

L'Empordà clou per ell mesura i límit: 
prudent, loquaç i cerimoniós, 
cada masia li fa el cens d'un mos; 
però, allunyant-se d'Ordis, devé tímid. 

Corneta d'àngels, flor de les balades, 
espantagrues, príncep indigent, 
ídol nostrat, bigoti de serpent, 
gai fetiller de bruixes i de fades. 

Entorn del Far cenyeix l'estranya glòria, 
peu de compàs, mesura del destí. 
Tenia arreu pagat un got de vi. 
Beat aquell qui al món té una cabòria. 

Doncs, baldament la terra ací és planera 
perquè ningú se'n faci un pedestal, 
veurem sorgir, potent, al Garrigal 
la canya nua, pal sense bandera. 

I si el matí neix emboirat de bruixes 
i el món cansat pren un aspecte ombriu 
sembla un desmai de porpra el tamariu 
i l'esparcet un somni de maduixes. 

Canya d'argent com el bastó de grèvol 
que en l'alta Albera es tallen els pastors; 
canya de sucre, esplet de temps millors, 
ceptre de naips amb faç de rei benèvol! 

[...] 

Al Garrigal la meuca i el gitano 
i al passeig Nou el senyoriu dispers 
sota la triple nau dels arbres verds 
senten el plor estantís d'un ronc piano. 

Dies llunyans del Poll i de la Puça! 
El sabater, espontani demagog, 
entretenia l'enze i el badoc 
movent la canya que la set esmussa. 

Ve del castell la queixa del presidi; 
té un gest polit,més aviat francès, 
la Rambla -arreu cenyida de cafès- 
on no hi ha enuig ni dol que no s'oblidi." 

(Del llibre Balada del sabater d'Ordis. Barcelona: 
Quaderns Crema, 2003, p. 26-31) 








Olivera 

No vull, per viure, els fums d'opi 
que m'ofrena la ciutat, 
sinó l'aspra voluptat 
d'un vi bru de celler propi. 

Sabré, quan la mort s'apropi, 
acceptar el conhort del Blat 
si mai per tu he plorat 
llàgrimes de telescopi! 

La vida no em fou baldera: 
he dit himnes als fonolls 
i he libat als alcofolls 

de N'Orfeu i Taballera. 
Vull morir com l'olivera 
encerclada de rebrolls. 






Instant 

Fineix el grill 
de dir el seu lai. 
El matí gai 
sembla un espill. 

Fugaç esglai 
d'un lleu perill. 
¡Oh bes senzill 
com un hai-kai! 

Sedent de rou 
el llavi es clou, 
pinça i maduixa. 

I un sol de mel 
el pàl·lid vel 
de l'alba arruixa. 

(Del llibre Primer llibre de sonets. Olot: 
Aubert Edicions, 1979) 








El meu epigramatari 
farà somriure a tothom 
excepte al destinatari. 

La meva vida no és bruta; 
tampoc dic que sigui neta: 
per no casar-me amb la puta 
ho faig amb la Ramoneta. 

No et faci por la vellesa: 
procura estimar el record 
d'un bes, contra l'escomesa 
taciturna de la mort! 


RETRAT A LLAPIS DE JOSEP PLA 

És tan obert l'Empordà, 
ample, esbatanat i llis, 
que l'home que escriu més pla 
ha pres el nom del país. 

Tots els calós d'aquesta terra 
camelen en Salvador Dalí 
i a la Gala, que és la seva busní. 

Si no saps el què i el com, i no 
capeixes l'art de Picasso? 
Fes com el que juga al dòmino 
i, si no té joc, diu: –Passo. 

Sol tenir més d'una amiga 
el regidor de la Lliga. 


El cant de "La Marsellesa" 
en boca de Charles de Gaulle 
és com una bollavesa 
engolida pel Rei Sol. 

Mireu si en sé d'anar amb moto: 
d'Espanya sóc campió, 
però a Girona me la foto 
i haig de tornar amb avió. 

Hi ha marit que si l'enganyes 
no es conforma de dur banyes: 
en afers d'amor és carca 
com Calderón de la Barca. 

El paraigua sembla obert, 
un negre bolet de roba 
que el dia que plou es troba 
i amb un raig de sol es perd. 

(Del llibre Epigrames. Olot: Aubert Edicions, 2002)