BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

domingo, 18 de marzo de 2012

6368.- JOAN TEIXIDOR

Joan Teixidor (Olot, 1913-Barcelona, 1992), poeta, ensayista, articulista y editor.
Licenciado en Filosofía y Letras en Barcelona, alumno y amigo de Carles Riba o Josep Rubió i Ors, Teixidor publica su primer poemario a los diecinueve años, Poemes 1931, de inspiración vanguardista. Escribe artículos para La Publicitat, Mirador y Quaderns de Poesia e inicia su vertiente ensayística con un libro sobre Salvat-Papasseit.

La Guerra Civil lo aparta de las letras momentáneamente. En el 1942 funda, con Josep Vergés, la editorial Destino. El 1948 retoma su actividad poética con Camí dels dies y en 1954 publica El príncep (1954), inspirado en la pérdida de un hijo. Su obra en prosa, culminada con tres volúmenes dietarísticos (1980, 1986 y 1990 respectivamente), comprende otros títulos como Entre les lletres i les arts (1957), Cinc poetes (1969) o Antoni Tàpies (1964) i Miró: escultures (1973), que demuestran su interés por el arte.

De 1975 a 1981 es presidente de la Fundación Miró (1975-1981) y el año 1988 recibe la medalla de oro al mérito artístico de Barcelona. El 1989 rompe un silencio poético de muchos años con Fluvià, su testamento poético.




Camaradería


Toda la vida seremos unos niños, toda la vida;
ahora mismo han caído copos de nieve que parecían los sueños 
de los ángeles,
y nos hemos estremecido.
Permanecíamos distantes.
Unos entre las nieblas oscuras de sus pensamientos;
otros hurgando en los misterios de los libros de estudio.
Y ha caído un poco de nieve juguetona,
y nos hemos sentido como unidos, solidarios de cosas que ni conocemos;
y hemos reído, y hemos cantado y nos hemos golpeado brutalmente.


Hoy es la nieve la que une nuestros espíritus.
Mañana los amores abrazados en un pueblo lejano
y frutos entre estrellas y luces de entoldado.
Y más tarde, y más tarde, ¿quién lo sabe con certeza?
La sangre y la fiebre y la lucha y el fuego de una causa querida,
o tal vez la unión todavía más íntima de dos enemigos, 
de dos que se odian;
el roce de un cuerpo contra otro, de un corazón contra otro, 
¡como el abrazo conyugal!


Amigos o enemigos, siempre juntos. Un corazón dentro de muchos.
Sé lo que es el contacto de los cuerpos enlazados.
Sé lo que es el contacto de los cuerpos hermanos
cuando se besan en la sombra del lugar solitario.


Joan Teixidor (Olot, 1913-Barcelona, 1992), Una veu et crida, 
Edicions 62, Barcelona, 1969
Versión de Jonio González


http://campodemaniobras.blogspot.com/






Camaraderia


Tota la vida serem uns infants, tota la vida;
ara mateix han caigut glops de neu que semblaven els somnis dels àngels,
i ens hem estremit.
Estàvem distants.
Uns dins les boires obscures dels seus pensaments;
els altres furgant els misteris dels llibres d'estudi.
I ha caigut una mica de neu juganera,
i ens hem trobat com units, solidaris de coses que ni coneixem;
i hem rigut, i hem cantat i ens hem copejat brutalment.


Avui és la neu que ens ajunta els esperits.
Demà els amors abraçats en un poble llunyà
i fruïts entre esteles i llums d'envelat.
I més tard, i més tard, qui sap de l'incert?
La sang i la febre i la lluita i el foc d'una causa volguda,
o potser la unió encar més íntima dels dos enemics, dels dos que s'odien;
el cos frec al cos, el cor frec al cor, com l'abraç conjugal!


Amics o enemics, sempre junts. Un cor dintre molts.
Sé el que és el contacte dels cossos llaçats.
Sé el que és el contacte dels cossos germans
quan es besen dins l'ombra del lloc solitari.






Joan TEIXIDOR, El príncep, Óssa Menor, Barcelona, 1954.


Siempre he sentido la nueva primavera
el halago de las hojas en los árboles.
Pero ha muerto aquel antiguo impulso;
Me envejecía de pronto.¿Como podría,
suspirar feliz, cuando todo se desgarra?


Me da lastima la sabia que trepa
Por los troncos renovados, la prímula que nace,
al atardecer que se perfuma y la noche tibia.
Me espanta la vida que me espera,
la palabra que crece para morir,
ser otro más allá de mi silencio.






LA PRIMAVERA


Sempre he sentit la primavera nova,
l’afalac de les fulles en els arbres.
Però ha mort aquell impuls antic;
m’envellia de sobte. ¿Com podria,
quan tot s’esqueixa, sospirar feliç?
Em fa pena la saba que s’enfila
pels troncs renovellats, la prímula que neix,
el vespre que es perfuma i la nit tèbia.
M’espaordeix la vida que m’espera,
la paraula que creix per a morir,
ésser un altre enllà del meu silenci.










FEBRER


En cada fil de telègraf
penja un petit estel:
un glop de neu.


En cada àtom del cor
penja un petit ninot:
l'avorriment.


Sols la neu immaculada
un moment ens n'allibera.


(Del llibre Poemes. Barcelona: Publicacions de "La Revista", 1932, p. 9)








SÍMBOLS


Aquell pobre infant roman encara
parapetat enmig de números.


Vaig dibuixar-li un dia que sentia
més abrivades les punxes dels anhels,
i que em cremava el desig de llançar dards
a la carn de l'espai d'una blavor molt dolça.
Vaig dibuixar-li un dia que sentia
que era l'estudi un aixopluc inhòspit.


Després, tot el paper ben ple de números
i l'infant arrecerat, ben nu,
en un angle;
amb una càndida posició indecisa,
mig esperança, mig plugim i llàgrimes.


Ara, infant i números,
com un símbol que es dreça per mostrar
els estels petits i trèmuls del meu cor,
com flames persistents mai esmortides.


(Del llibre Poemes. Barcelona: Publicacions de "La Revista", 1932, p. 46)










SOMNI


Parlàvem. La mà sabia
el batre lleu i dolç del flanc;
alba d'amor que condormia
felicitats per l'aire blanc.


I et duia als braços per la costa verda,
cap al riu d'argent i al prat
amb l'ombra blava i gerda
de l’arbre gran abandonat.


–Ella s'ajeu, immòbil mira
plena de sol, cos i sospir;
com ells tu i jo, corda de lira
dòcil al vent, pulcra com llir.


Ai, els lleons no em fan feresa.
¡Però dol haver de lluitar
En aquesta hora de tendresa!
(No et cal la lluita, era ben clar


el teu desig de brava lluita.)
Reposa, amada, en el prat verd,
àngel, perills, tot és en fuita.
Només tu i jo, i el món desert.


(Del poemari Joc partit, dins Una veu et crida. Barcelona: 
Edicions 62, 1969, p. 73)












PRÒLEG


Saber què vols quan el temps s'aproxima,
ona d'amor, de ventura, d'afany.
Tòrcer l'angúnia d'un mal averany
dintre l'encuny venturós de la rima.


I com els núvols amb corns i escopetes,
Tot es desfà amb la volada d'un cant;
Els mots són forts com conjurs: endavant
Corren les aigües més blaves i dretes.


Així, de temps, ja naixia la forma.
D'una paraula, muntanyes, ocells,
arbres, ventades, matins i clavells:
tot era tret de l'obscur i l'informe.


(Del poemari Camí dels dies, dins Una veu et crida. 
Barcelona: Edicions 62, p. 119)










DIADA DELS MORTS EN UN ANY DE GUERRA


Sense destorb els cementiris corren,
ignoren murs i s'esllavissen. Drets,
no sols xiprers vetllen els morts. Tot arbre
colga records entre celatges freds.


El dolç terrer clavetejat de sang
en l'aire brunz de trepidant història.
Colgats i tot, viuen els morts; encar
alenen en el fang i en la memòria.


Àdhuc el cos que l'aire prest corromp
en marge trist que cap al sol s’inclina,
tot esperant la resurrecció,
en ploma o riu o dintre el vent camina.


El fang que es pasta com el pa en el forn
de moltes vides aplegà fortuna.
¿Què fou d'això que dintre el sol daurat
visqué feliç o somnià la lluna?


Oh terra vasta per l'amor intens
i encara rica que promesa exhales:
l'herbei amarg esdevindrà llet dolça;
amb sang, donzella, compra amor les gales!


Si tot es vincla i és ardent i trist,
duren clavells i neixen violetes,
asserenades de saber que els plors
fruiten ulls negres en obscures pletes.


Matí d'hivern caminaré pel món,
la terra fosca brostarà per dins;
llavors colgada per la rella dura
assajada, ardida, arrecerats camins.


Vida de flors que congrià la mort.
Brutal ardència va pintar de foc
pètals i calzes: són obscurs, difícils,
els cants, la dansa, el més ingràvid joc.


La gràcia signa els esquelets nocturns,
Oh primavera dintre els cementiris!
Noies que xisclen furiosament;
La pols m'ofega i el perfum dels lliris.


(Del poemari Camí dels dies, dins Una veu et crida. 
Barcelona: Edicions 62, p. 119)








PAISATGE D'HIVERN AMB CAÇADORS, DE PIETER BRUEGHEL


Els caçadors sortiren a l'alba, fornits
d'arcs, sagetes i llances; la neu
omplia sots i carenes –amb dies i nits
espesseïda, pura dintre l'hora lleu.


Els caçadors duien àgils llebrers
i gossos negres i rònecs; corbats s'han perdut
fora poble, allà baix, en els límits darrers
on tot es confon –taciturna lluor, oracle temut.


Arbres d'hivern, avingudes d'hivern, cal·ligrafia
d’acer, amb ocells negres d'hivern, aturats
escrutadors del fum voleiant –la masia
respira, barrada per tots quatre costats.


Camins solitaris; un carro hi transita.
Damunt el glaç, patinadors
refan la màgica collita
de crits i rialles, impenetrables ardors


darrera els vestits tan obscurs, darrera el joc
que no arriba a somoure la volta
celeste, grisa, massissa –una mica de foc,
efímera rotllana aviat dissolta.


Els caçadors a migdia tornaren, fornits
de llebres, perdius i becades. L'esguard, ple de blanca
claror, s'entela; adrecen llurs passos petits
cap a casa –traspassen els horts i salten la tanca.


Els espera el recés, l'ombra, el misteri
de cambres somortes; cadires, culleres de fusta,
la dona i els fills; pot haver-hi
un cel, tanmateix, en la llar més adusta.


No veuré del seu foc la fumosa embranzida;
no veuré les viandes damunt la taula;
la neu, cap al tard, serà trista, encongida,
sola amb la meva paraula.


(Del poemari Camí dels dies, dins Una veu et crida. 
Barcelona: Edicions 62, p. 170-171)












DESENLLAÇ


S'allargassen les hores de la tarda
i ara arriba el riu cap a la plana.
El caminar es fa lent: la nit és a punt
com una mort acceptada.


El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda
ni cascades ni afraus ni la campana d'aigua
caient sobre els còdols com en un dia de festa.
La pollancreda ha suspès el seu clam.
Hi ha fang i llot al fons enterbolit.


Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç
de tot el que has viscut, del lloc feliç
i de la dissort que et malmenava i t'atuïa.
Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci,
les canyes vora el riu que l'oreig fa moure.
Les dunes tenen un moviment d'onada
i s'encavalquen amb una gran parsimònia.


L'amor és la recança de jorns assolellats
i de nits de tumult i de batec dels cossos.
Hi havia plors en el tombant de les tardors que queien
però els hiverns tenien una tendresa de llar.
Per sant Joan els focs s'encenien a la serna.
Sant Pere Pescador ja t'ha deixat per sempre.


Tot s'ha acabat en aquesta tarda quieta
i només et toca l'última escomesa.
Prepara't a morir i tanca't a la vida
de tot allò que ja no pot tornar.
Són bons els núvols que lentament s'avancen al llindar.
Fes un respir petit i apropa't al llindar,
"avui seràs amb Mi al Paradís."


(Del llibre Fluvià. Barcelona: Columna, 1989, p. 61-62)







No hay comentarios: