BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

lunes, 27 de agosto de 2012

7718.- VINYET PANYELLA




Vinyet Panyella i Balcells (Sitges (Barcelona), 15 de febrero de 1954) es una escritora española, licenciada en filología catalana por la Universidad de Barcelona y diplomada en biblioteconomía.
Entre los años 1976 y 1983 ejerció como responsable del Archivo Histórico de Sitges, y hasta 1989 como jefe del Servicio de Documentación, Biblioteca y Archivo del Parlamento de Cataluña.
Desde 1989 y hasta 2004 estuvo vinculada a la Biblioteca de Cataluña primero como subdirectora, después como gerente, y más tarde como directora. Ha formado parte de diversos comités y entidades profesionales de ámbito internacional como LIBER, IFLA, PEN català, AILLC (Asociación Internacional de Lengua y Literatura Catalanas), NACS (North American Catalan Society), AELC (Asociación de Escritores en Lengua Catalana), Association Française des Catalanistes, ACEC (Associació Col.legial de Escriptors de Catalunya/Asociación Colegial de Escritores de Cataluña).
Como escritora es autora de trabajos sobre el modernismo, el noucentismo, arte e historia cultural, algunos de los cuales han merecido premios y distinciones. También ha colaborado habitualmente en medios de comunicación y en revistas científicas y culturales como Avui, Serra d'Or, Revista de Catalunya y La Vanguardia.

Libros publicados

Narrativa breve

El Drac i la Menuda. Vilafranca del Penedès: Vilatana, 2003 (infantil)
L'Estrella i el Mar : conte de reis. Sitges: Ajuntament, 2003 (infantil)

Poesía

Memorial de platges. Barcelona: Columna, 1993
Les ales del buit. Barcelona: Cafè Central, 1997
Jardí d'ambre. Barcelona: Columna, 1998
Miralls de marbre. Barcelona: Mediterrània, 2000
Quintet de l'Havana : un homenatge a Alejo Carpentier. Sitges: Papers de Terramar, 2001
París-Viena. Barcelona: Ed. 62 - Empúries, 2002
Dins del cercle d'Orfeu. Lleida: Pagès, 2004

Prosa de no ficción (biografies)

Petita història de Santiago Rusiñol. Barcelona: Mediterrània, 1994 (infantil)
Joaquim Sunyer. Barcelona: Columna, 1997
Josep Carbonell i Gener (Sitges, 1897-1979) : entre les avantguardes i l'humanisme. Barcelona: Ed. 62, 2000
El sembrador : biografia sitgetana del doctor Bartomeu Robert. Sitges: Ajuntament, 2002
Santiago Rusiñol : el caminant de la terra. Barcelona: Ed. 62, 2003
[editar]Prosa (crítica y estudios literarios)
J.V. Foix : 1918 i la idea catalana. Barcelona: Ed. 62, 1989
Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol (París, Sitges, Granada). Barcelona: Curial - Abadia de Montserrat, 2000

Otros (ensayo no literario)

Ángeles Santos. Sitges, 1992

Premios literarios

Recull-Josep Ametller d'assaig, 1988: J.V. Foix : 1918 i la idea catalana
Premios Literarios de Cadaqués-Rosa Leveroni de poesia, 1992: Memorial de platges
Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia, 1997: Jardí d'ambre
Ferran Soldevila, 1999: Josep Carbonell i Gener (Sitges 1897-1979) : entre les avant
Gaziel, 2001: Santiago Rusiñol
el caminant de la terra
Premio Internacional de Poesóa Màrius Sampere, 2006: Les pomes de Cézanne





Que no se entristezca tu canto.
Por mucho que se hunda en el agua encharcada
de la tierra y del llanto
y bordee el terreno abonado por el olvido,
la oscuridad fragua tornasoles.
Que no se entristezca tu canto.
Conjurados los temores
se alza la voz que murmura
todos los senderos del deseo,
la palabra calmada por el verso,
el canto y el tornavoz,
sangre que ilumina la larga travesía del cuerpo
y el triunfo, al fin, del poema.

De Sang presa (sangre tomada)





CORCELES Y COLLAR


Los naufragios habitan el mar que yace frente a mí. Cuna y tumba de las civilizaciones que me han configurado. Olimpo sin nubes, infierno sin llamas. El arbitrio de los dioses que escriben nuestro destino lo es todo. Recibe el nombre de constelaciones.


II

Tras la tempestad bajan a la playa los soldados. Inauguran su ritual de codícia junto al mar. Buscan los tesoros que la mar retorna. Se ayudan con muletas que adivinan, bastones que hurgan, palos que dibujan cicatrices. Lánguida y tranquila, la mar va borrando las señales. No me robarán el collar blanco de las mañanas de fiesta.


III

Oigo de noche cómo se van acercando los relinchos. La rompiente ruge con voz profunda cada vez más cerca. Me abandono a la oscuridad, mecida por el rumor oculto de quién sabe qué tonada.


IV

Amanece. La rompiente del galope agita la crin blanca de la furia. El torbellino salpica el azul del alba con una sinfonía de blancura.


V

Corceles o collar. ¿Cuál de las dos soy? Jardín doblemente sombrío. Mimosa y buganvíglia, lavanda y rosal, ciprés y tamarindo. Ocaso y alba. Arena y roca. Canto rodado y duna. Alga y concha. Ciénaga, cueva marina, líquen. Soy ambas.


VI

Cada noche de luna nace un reflejo de cristal que me sonríe. Atraviesa el mar entre las rendijas de las cuatro puntas de la sábana. Me va siguiendo el trazo de plata de la plata vibrátil. Collar que se hace trizas si me adentro en su seno. Y me inunda la luz codiciada. Y no temo los corceles dormidos en las entrañas de las aguas oscuras.


VII

Coral y ámbar. La elección del tesoro. Coral y ámbar. La sangre de los árboles en la mar abisal. El oro de la luz prisionero en las entrañas de la piedra. Devuelvo el coral y el ámbar a su lugar secreto.


VIII

Cientos de miles de espejos quebrados en millones de partículas preservan la centésima parte de la claridad que les pertenecía. De día y de noche reflejan la luz. El collar nace en la orilla del agua, al compás del último suspiro que ensancha su fulgor como una despedida.


IX

Me arrastra el galope salvaje de las olas que embisten contra la llanura. Crines, confluencias, contorsiones. El hielo en los destellos de las perlas del agua. Galope mar adentro, relinchos y bailes. Fuga de luz. En cada instante una tumba abierta.


X

El mar escupe siempre todo cuanto olvida. Escoge con avidez los materiales. Construye jardines y ciudades ocultas. Y, de vez en cuando, se enamora. Una mujer, un niño, un muchacho. El amor y la sabiduría. El desamor y la desesperación. El gozo y la mentira. Y les llama de noche con la voz oscura que sólo pueden escuchar los elegidos. Y les conduce hacia el fragor de las crines mientras les iluminan las lentejuelas de la luna. Corceles y collar.




TRIPTIC OBERT

I

Avança alguna passa tot entrant, i mira'm.
Obert, se t'ofereix un espectacle immens
com mai cap visionari imaginà.
Hi entreveuràs, amb tot detall, la vida:
els destins ben travats de l'existència
l'infern i el paradís
el món i el trànsit
l'amor i el desdesig
i tots els monstres
que ens acompanyen, enfollits, per l'univers:
la fosca i l'interior que compartim.


II

Només hi veig els incerts contrallums,
un oscil·lant combat entre clarors i ombres,
l'aiguabarreig glaçat de límits i fronteres
i les clarianes, sorgint en breus esclats,
il·luminant l'escena
en el ventall d'horrors de l'hora del Judici.
T'agraeixo que em mostris un mirall
que marfon nou i vell
i que, entre esguard i esguard, em xucla l'ànima.

El poema forma part del llibre París-Viena. 







Passeig a la tardor

Dues dones passegen solitàries
amatens al silenci de les tombes.
Somnis de pedra fugen entre molsa i esquerdes
els secrets revelats entre murmuris.

Vine, retorna a la gran avinguda que ens espera
en la calma de les hores que habiten
els clarobscurs de la llum presonera.

I, ¿on aneu, vosaltres, sense mi
xiuxiuejant amb veus que es fonen amb l’aleteig dels àlbers?

M’abandoneu a la sort de les hores.
La vida se m’escola en la foscor de l’aigua.
Tarda, crepuscle, els Aliscamps s’imposen:
ara el cel és daurat i la blavor s’apaga.





Vorera del Raval

Jo, també, com vosaltres, de negre,
fosca de pell i d’ànima,
cansada al cap del dia
i silenciosa, sense dir
quan gairebé no sento.
Com vosaltres, quan mireu
d’una vorera a l’altra sense veure’m 
perquè passem per voreres diferents.
Si l’atzar hagués canviat papers
seria al costat vostre, 
a la vorera del davant. 
Amb tot, som ben bé iguals.
No hi ha una petita diferència
que fa no compartim, encara,
la mateixa vorera.
De fet, el que caldria,
és caminar plegades pel bell mig del carrer.






Desig de neu

Davalla dolçament un silenci glaçat
teixint el lli que atreu i que empresona.
Mai no he tastat tanta set de naufragi.
Les formes reneixen de biaix
brancam nu del jardí,
besllum de tarda
i la foscor blaveja.
Desig de neu.
Abraço la carícia del llençol, tan lleu,
i la sordina fosca del cant que l'acompanya,
cristall sobre cristall on el miratge s'acompleix
i em bressa ja per sempre l'embolcall de glaç,
tàlem de flors que van tocant a mort.






JAZZ

Abraça'm fort, ben fort, abans que acabi
el rerefons de lluna que ens aïlla
de comú acord contra la soledat
en la claror de les mans enllaçades
mentre estrenyem l'espai de notes nues
i ens bressa la mateixa melodia.
Així esdevenim aquell ésser feliç
que en els orígens
fou castigat pels déus.
Abraça'm ben fort, perquè pugui servar
l'empremta de les mans,
el pou de les besades,
i convertir en lletra aquest instant fugaç
amb l'energia d'unes mans petites
i amb el cor abocat en el poema.







Variació sobre un tema de Rilke

Sóc una corda tensa sobre un arc
que l'atzar tiba a pler cada cop més
fins el límit que mai no s'acompleix:
només em deixa prendre un alè escàs
ajustat a l'esforç de la batalla.

¿Fins quan l'haurà de prémer aquesta mà
sense treva ni límit en la gesta?






PAISATGE DE TARDOR AMB POETA

Et vas girar un moment, acomiadant-nos,
encerclant amb ulls cansats i empetitits
un paisatge de tardor que es reduïa
a un carrer gris, discretament indiferent,
vorejat de plàtans vells, mig nus, esblanqueïts.
Enfilant altra volta el camí vers l'estació
t'endinsares pel portal de la teva ombra.
Era el capvespre del dia de Tots Sants,
l'inici d'un altre llarg i fosc hivern.







No hay comentarios: