BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

miércoles, 20 de junio de 2012

7137.- ISIDRE MARTÍNEZ MARZO



Isidre Martínez Marzo, poeta y traductor, nació en Valencia en 1964 y actualmente reside en Dénia (la Marina Alta).

Licenciado en Filología Catalana en 1990, ha ejercido labores de corrección editorial y de traducción, y ha colaborado en varios medios escritos como Daina, L'Espill, Avui o Levante. Desde 2007 pertenece al consejo asesor de la revista Reduccions. En la actualidad es profesor de Lengua y Literatura.

Desde muy joven se sintió atraído por la poesía, y ya a los veintidós años gana el Premio Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó con el poemario La casa perduda (1986). Desde esa fecha ha publicado nueve poemarios. El año 2005 Isidre M. Marzo gana el Premio Carles Riba con el poemario Hostes.

Anglófilo declarado, ha traducido poemas de Gerard Manley Hopkins y la Poesía Reunida de Dylan Thomas, traducción por el momento inédita. Como prosista es autor de la novela Cementiri dels Anglesos (2008).

Aparece antologado en Ser del segle (1989), Camp de mines (1991), y, más recientemente, en Imparables (2004). Algunos de sus poemas han sido traducidos al italiano, al castellano, al esloveno y al alemán.

Es socio de la AELC.

Obra

Poesia

La casa perduda. València: El Cingle, 1986.
Inici de les hores. Barcelona: Edicions 62, 1987.
Himnes. València: Alfons el Magnànim, 1990.
L'altre encara. Alzira: Bromera, 1994.
Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996.
La tristesa de Sòcrates. Barcelona: La Magrana, 1999.
Els adéus. Barcelona: Edicions 62, 2000.
Sense mi. Denes: València, 2001.
Hostes. Barcelona: Proa, 2006.

Novel·la

Cementiri dels anglesos. València: 3 i 4, 2008.





INSOMNIO (III)

Yo digo vuelos de águila acechando
con desesperación la antigua tierra.
Rebusco el sueño, quiero un nombre exacto
que haga un hambre sin gana en alas nuevas.

Yo muero tarde si la noche ruega
absurdo afán, querer lo que no alcanzo.
El olvido es la sombra de estas letras.
Escribo versos porque el arte es vano.

Las horas vacuamente dilapido
en una soledad que suma ciento.
Y tomo y bebo el visco dolorido

que para el corazón, que abre el silencio.
Amor conjuga el verbo más genuino.
Siempre diremos: fue el último intento.

Inici de les hores (1987)





INSOMNI (III)

Jo dic els vols de l’àliga que plana
sotjant la terra antiga amb desesper.
Recerque el somni, vull un nom per fer
en ales noves una fam sens gana.

Jo mor al vespre si la nit demana
afany absurd, voler i no poder.
L’oblit és ombra al blanc d’aquest paper.
Escric els versos perquè l’art és vana.

Les hores endebades enllestesc
en una soledat multiplicada.
I prenc i bec adolorit el vesc

que el cor atura, que el silenci bada.
L’amor és l’acudit del mot més fresc.
Sempre direm: és l’última vegada.

Inici de les hores (1987)




Camí de tornada

PARTENÇA

Quanta claror de sobte enarborada.
Com murmura d'estar oberta d'illes
aquesta faula antiga que ens saluda,
amb silenci indeleble reverbera
a desgrat de la mar, les seues ones,
i pronuncia tot delit, trobades
les sendes on culmina a la fortuna.

(Del llibre Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996, p. 11)




L'AIRE ÉS EL PRINCIPI DE LA LLUM

Que sempre se mou la veu.
BLAI BONET

L'aire és el principi de la llum,
un element diàfan que canvia
alè en esguard i cada dubte en gest.
Com més adulta, més ardent transforma
l'ombra que perdurà, tothora raig.
Ni d'una altra manera brillen núvols
sempre dispersos, balafien pols
que duu l'oreig en vent de tramuntana
fins al racó d'on els projecta algú.
Quan, i per qui, i sobre quin miratge
d'amor primer rimà silenci i veu?
Què féu nítida l'au de les altures?
Descloure els ulls a tanta veritat.
Salvar així l'acord d'aquest dilema.

(Del llibre Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996, p. 27)





CANT DE RETORN

Ara que ja de tanta cosa torno.
CLEMENTINA ARDERIU

No seré jo qui diga que les hores
de l'ocell, lluny d'amar-lo, l'engrandeixen.
La seua diligència perdura
abans d'un batre d'ales sense estrella.

No seré jo qui tinga fred de riure,
sempre estival i curt de pessigolles.
Mai no fou cap mentida tan absurda
ni insondable el lament de les deesses.

No seré jo qui faça de captaire
en aquesta darrera cerimònia.
Així que els arbres sotgen meravelles,
un petó cicatritza les ferides.

No seré jo, no seré jo qui vinga
d'una pàtria núbil i incòlume.
He estat deixeble de la seua norma.
Ara només sotsobra la misèria.

(Del llibre Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996, p. 34)





CAMÍ DE TORNADA

Sol pel desert, fugint la primavera.
ROÍS DE CORELLA

Ja massa tard? Difícil la paraula
d'aquell esper. I fàcil lapidar
rimes d'uns altres versos, i la baula
que fou viure en cadenes de l'atzar.

Tot diu record. Desig li para taula
a sobre d'estovalles al pesar.
Res a les postres. Heus ací la faula:
l'illa dels ulls s'inflama sense llar.

(Del llibre Camí de tornada. Alzira: Bromera, 1996, p. 40)




Els adéus

VERITAT DE L'AUGURI

La primera de les vegades que
vaig despullar-me tot davant la mar,
recorde que el ponent m'obria al verd
d'una presència tangible. Jo
no gosava trobar resposta a res:
preguntava. Tenia dívuit anys,
dos dilemes, molts dubtes, un secret,
i sobre els llavis, símptomes d'amor.
Un fumarell lliscant enlaire féu
de l'escuma l'onada més fugaç.
I llavors em vaig dir a mi mateix:
"Guarda aquesta delícia ben endins
de tu, ja teua, per a ser raó
d'allò que vas sentir un sol instant,
tribut de la bellesa que et sap viu."
Mentre, encara, a l'ocàs a la platja ajau
vol d'arenes, igual que en altre temps,
sembla cert, i de nou reprenc aquell
ritual, laberint de llum i goig.

(Del llibre Els adéus. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 10)





MOMENT D'ARA

Al fons suprem m'endinse, encara més,
senzill llampec que m'ompli d'estupor.
Responc que sé que sóc, que estic guanyat
d'estar replet, tresor inconegut
de la paraula sí. Però m'avinc
al gust d'un altre do.
Gose esperar.

(Del llibre Els adéus. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 27)





AL LLINDAR DE LES HORES

Tranquil li creix un paradís, i no
oculta cap presagi més senzill
que el de l'única rauxa que li plau.
Té el gest de l'alegria quan defuig
els desficis, se n'ompli d'una sort
tenaç i greu que escapa a tota llei.
L'amor duu sempre el rostre descobert.
Però si cal la seua voluptat
de nusos saborosos o d'espills,
si falta al goig unànime, tot just
jurem-li ser rebels, siguem herois
per redimir-nos-en, i no morim,
que no siga debades que existeix.

(Del llibre Els adéus. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 46)





LA PRIMERA PASSA

De res te'n penedesques.
Qui no gosa
callar-se l'esperança no mereix
un altre mot de sort tan vana.

Pensa
com mirares la llum més pura.
Viu
la fúria terrible de no creure't.

Digues que sí. L'absència corromp.
Torna a fer sempre la primera passa.

(Del llibre Els adéus. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 60)




Sense mi

Que n'és de bella.
Al jardí de la joia
calla si calle.



Només la teua
boca diu la paraula
artesania.



Peresa al vespre.
De la lluna més blanca
són les carícies.



Obri'm els ulls
de les teues sorpreses
de bat a bat.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 12)




¿Què volen dir
les paraules del riu
que l'aigua absol?

Les sendes de la vida
són fetes d'impotència.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 19)





Un boig s'enfuig
i deixa arrere el seny.
Plou i fa sol.

Les bruixes es pentinen
amb una pinta d'ombra.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 39)





L'ombra d'un dubte
entre el rastre terrible
de la bellesa.

A temps seré per rebre't,
heroi de la derrota.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 46)





Els nostres cossos...
De seda s'han vestit
per despullar-se'n.



S'ajau la llum
mentre pertot dels solcs
el fruit s'acreix.



La papallona
de l'eterna bellesa
se't tanca als ulls.



Vine, que és prompte.
És massa prompte encara
perquè m'oblides.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 54)




Prenc comiat
de la darrera llum
a l'horitzó.

Tot allò que estimaves
s'està morint de pena.

(Del llibre Sense mi. València: Denes, 2001, p. 56)





No hay comentarios: